Residus especials

Una radiografia és la impressió que s’obté després de l’acció dels raig X per tal d’obtenir una imatge d’una part del cos. Les radiografies estan formades per polièster i sals sensibles a la radiació. Habitualment es generen a les llars, on s’acumulen per si un dia fan falta.

És important no llençar les radiografies barrejades amb la resta de deixalles, perquè les sals de plata i els altres metalls que contenen són tòxics i contaminants per al medi ambient. Actualment la majoria de radiografies impreses ja no contenen plata i, cada cop més, s’entreguen als pacients en format digital.

Són piles que es caracteritzen per tenir una dimensió reduïda i generalment forma de botó. S’utilitzen en aparells petits i com a exemple cal citar les piles de mercuri i de liti. Malgrat la seva mida, són les més contaminants ja que contenen una major quantitat de metalls pesats.

Els cartutxos de tinta i tòner ja es consideren residus elèctrics i electrònics, pel que al final de la seva vida útil hauran de sotmetre’s a les obligacions de control i tractament establerts al R.D. 110/2015 que regula aquesta tipologia de residus.

La seva perillositat recau en el fet que conté metalls pesats i altres substàncies perilloses a mode de pols, per tant, aquesta té una alta perillositat i es tracta d’un residu ecotòxic.

El mercuri, és un metall pesat molt tòxic. És un element que s’evapora amb facilitat podent entrar per les vies respiratòries. També és un element que s’acumula en el greix animal i passa d’un animal a un altre per la cadena alimentària, arribant finalment a les persones. Als éssers humans, afecta al sistema nerviós central. Per aquest motiu ja no és legal la seva fabricació, i aquests es tracten com un residu especial no reciclable.

Aquest grup de residus especials inclou: ceres, pintures, vernissos, greixos, coles, adhesius i silicones.

Les pintures que tenen dissolvents són inflamables, les que són d’aigua ja no tenen riscos. Les coles i silicones tenen en la seva composició dissolvents, per això són inflamables. Els bidons que continguin aquest tipus de residus és important que no estiguin plens al 100%, (amb això s’evita que explotin en el cas de que s’inflin). No es poden barrejar aquests residus amb productes comburents.

En aquest grup s’inclouen residus com termòmetres, sodi metall i tots els productes no identificats.

Els reactius poden ser : tòxics, corrosius, inflamables, comburents, etc. Extremar les precaucions amb els reactius següents: àcid pícric, alumini en pols, nitrat d’amoni, Na metall, fòsfor vermell. Prohibit fumar durant la seva manipulació i en l’emmagatzematge. En el cas de que el pot estigui sense identificar, s’ha de demanar (si és possible) tota la informació necessària a la persona que deixi el producte a la deixalleria.

L’aigua oxigenada, els peròxids, el clor per piscines i els herbicides són els residus comburents més comuns.

Hem d’evitar barrejar aquests productes amb altres residus inflamables o combustibles. Evitar acumular-los o emmagatzemar-los a l’aire lliure. Mantenir la temperatura d’emmagatzematge per sota dels 40ºC. No manipular bruscament per tal d’evitar que hi hagi fricció entre els envasos.

En aquest grup s’inclouen bàsicament els olis de cuina que ja hagin finalitzat la seva vida útil. El tractament d’aquest residu és com a residu perillós donada l’alt poder de degradació que té aquest tipus de producte si entra en contacte amb el medi aquós, on crea taques superficials que dificulten l’intercanvi gasós. Cal evitar, per tant, abocar aquest producte a la pica ja que contaminaríem el curs d’aigua que ens abasteix.

L’oli mineral usat és tot oli industrial que s’hagi tornat inadequat per a l’ús a què se li hagués assignat inicialment. S’inclouen en aquesta definició, en particular, els olis minerals usats dels motors de combustió i dels sistemes de transmissió, els olis minerals usats dels lubricants, els de turbines i els de sistemes hidràulics, així com les barreges i emulsions que els continguin. S’exclouen d’aquest grup els olis vegetals.

En l’actualitat, existeixen empreses que revaloritzen aquest producte, obtenint 2L d’oli mineral a partir de 3L d’oli usat.

Els components principals d’aquest grup de residus perillosos són: bombones de butà, bombones de propà, camping gas, extintors de pols, halons i bromur de metil.

L’emmagatzematge ha de ser sota cobert, per evitar que s’escalfin. S’ha de preservar les vàlvules, no donant cops que les puguin deteriorar per tal d’evitar fuites d’aquests gasos emmagatzemats a pressió. Les ampolles i cilindres han d’estar en posició vertical.

Aquest grup de residus perillosos el conformen: l’aiguarràs, el gas-oil, la benzina, els lubricants, els desgreixants de neteja, els alcohols, els líquids de frens i els anticongelants.

És important no barrejar aquests productes amb oxidants forts, així com amb àcids o bases forts. No exposar a fonts de calor properes. En cas de vessament accidental, s’ha d’abocar sepiolita (absorvent) i recollir.

És recomanable mantenir els envasos ben tancats i comprovar que no hi hagi fuites.

Els residus més habituals d’aquest grup són el percloroetilè, el tricloroetilè, l’alcohol de cremar i el cloroform.

L’alcohol de cremar o metanol és inflamable i tòxic. El percloroetilè o tricloroetilè són dissolvents tòxics. Un bidó que conté dissolvent o substàncies que desprengui vapors inflamables no s’ha d’omplir al 100%, ja que ha de tenir espai per el vapor que genera. L’emmagatzematge ha de ser sota cobert. No barrejar amb substàncies comburents. Els recipients que continguin aquest residus, no es poden apilar.

En cas de vessament accidental, s’ha d’abocar sepiolita (absorbent) i recollir.

En aquest grup trobem cremes hidratants, sabons i cosmètics a mode genèric.

La composició dels cosmètics indicarà en quin grup ha d’anar classificat, si trobem que porten dissolvents, llavors el seu emmagatzematge i classificació és com a dissolvents, si contenen peròxids (tints) com a comburents.

En aquest grup d’inclouen les bateries de plom i plom-àcid (no drenades), les bateries de mercuri, les de níquel-cadmi i les bateries mixtes.

Tots aquests elements suposen perjudicis per a la salut ecosistèmica i humana. El mercuri és un element carcerígen, el plom pot damnificar el sistema nerviós, els ronyons i el sistema reproductiu -cal tenir en compte que és difícil de degradar-. El liti és tòxic i s’expandeix ràpidament en contacte amb l’iagua, per tant, és un risc si es troba en aqüeductes i abocadors. El cadmi és cancerigen, a grans dosis pot causar la mort. El níquel, a part de formar part de bateries, és un producte de la incineració dels residus i respirar aquest aire pot resultar perillós.

Inclou els següents productes: àcid clorhídric (salfumant), fixador fotogràfic i  àcid sulfúric (àcid de bateries), entre d’altres.

Aquests residus presenten incompatibilitat amb les bases i oxidants forts. És recomanable manipular-los i emmagatzemar-los sota cobert. Els envasos de salfumant han d’estar perfectament tancats, per evitar l’emanació de vapors. Els pots que continguin aquest tipus d’àcids s’han de mantenir sempre en posició vertical i tapats. En cas de que el envasos presentin alguna fuita, s’han de ficar en una bossa. S’han d’emmagatzemar en un recinte ventilat i en cas de vessament accidental, s’ha d’abocar sepiolita (absorbent) i recollir-ho.

Els productes d’ús més comú que es troben en aquest grup són: reveladors fotogràfics, desembossadors, lleixiu, amoníac i sosa càustica.

Aquests residus presenten incompatibilitat amb els àcids i oxidants forts.

L’amoníac per se desprèn vapors tòxics i corrosius. Si aquest entra en contacte amb lleixiu, s’originen vapors corrosius amb alta toxicitat. Si els envasos presenten alguna fuita s’han de tancar en una bossa i segellar-la be. A la deixalleria, s’han de trobar en un espai cobert i amb ventilació.  En cas de vessament accidental, s’ha d’abocar sepiolita (absorbent) i recollir.

Aquesta substància perillosa, l’amiant, la podem trobar de diferents formes: en canonades, calderes, aïllaments, aïllants, embragues de cotxes, dipòsits d’aigua, teulades…

El principal risc de l’amiant és contactar-hi mitjançant les vies respiratòries durant una demolició. Quan la fibra es trenca és el moment de màxim perill, ja que es forma una pols que fa que les fibres es desplacin per l’aire presentant un risc respiratori. L’amiant s’adhereix a la roba i a la pell. El desmuntatge de teulades ho ha de fer empreses especialitzades i com a mesura preventiva, abans de la seva manipulació, les plaques, canonades, etc., s’haurien d’impregnar amb un encapsulador temporal. Al acabar, tots els equips de protecció individual s’han de llençar. El residu resultant s’ha d’emmagatzemar en un lloc tancat.

Formen part d’aquest àmbit productes com: desodorant en spray, insecticida en spray, laques, etc.

En aquest tipus de productes trobem CFC i altres substàncies que causen danys a la capa d’ozó. És per això que es consideren residus perillosos. Alguns d’aquests aerosols són residus que poden resultar inflamables o extremadament inflamables si s’escalfen espontàniament.